Les persones grans són molt estranyes

Ser mare et fa tornar a ser petita. A recordar coses que tenies oblidades, que et transporten, com l‘olor de llapis i goma que fa la meva filla quan surt d’escola. També et fa adonar que les coses són molt més senzilles, més fàcils, i quan dic coses em refereixo a l’essencial.

Els Reis, aquest Nadal em van portar El petit príncep, una edició preciosa, troquelada. Jo ja l’havia llegit, de petita, entenent tot el que pot entendre un nen d’aquesta història, descobrint els baobabs i que les boes es poden menjar un elefant i semblar un barret. D’adolescent el vaig tornar a llegir, volent entendre-ho tot, perquè ja ets gran, i ho entens tot… I ara, l’he tornat a llegir, cada nit una miqueta, per a la meva filla de 7 anys, la Bruna, i ha estat fantàstic. Primer per llegir la història en veu alta, dramatitzant la veu dels personatges, un cop la nena ja dormia, m’he sorprès a mi mateixa continuant llegint així, disfrutant. Segon, m’ha encantat veure com ella reia, en les parts més simples, o com contestava les preguntes que constantment fa el petit príncep. I per últim, perquè l’he llegit des de la meva pròpia experiència de vida, ja no sóc una nena, ni una adolescent, m’han passat coses, que m’han fet llegir i entendre la història, amb uns altres ulls, d’una altra manera, tot i que encara hi ha parts, que estic segura que no les he entès del tot. Una cosa sí que tinc clara, i com deia al principi, la meva filla ja m’ho està ensenyant, hem de tornar a mirar amb ulls d’infant, com diu el petit príncep: “Les persones grans són molt estranyes”.

Aquí us deixo, un dels fragments que més em va “tocar” en la meva relectura. Us poso en situació: el petit príncep s’ha trobat amb una guineu, que li demana que la domestiqui, i li diu:

“-Duc una vida monòtona. Caço gallines, els homes em cacen. Totes les gallines s’assemblen, i tots els homes s’assemblen. Per això m’avorreixo una mica. Però si em domestiques, la meva vida serà com si li toqués el sol. Coneixeré un soroll de passos que serà diferent a tots els altres. Els altres passos em fan amagar sota terra. El teu em cridarà fora del cau, com una música. I a més, mira! ¿Veus, allà baix, els camps de blat? Jo no menjo pa. Per mi el blat és inútil. Els camps de blat no em recorden res. I això es ben trist! Però tu tens els cabells de color d’or. Aleshores serà, meravellós quan m’hauràs domesticat! El blat, que és daurat, em farà pensar en tu. I m’agradarà el soroll del vent entre el blat…”

I més endavant:

“Així doncs, el petit príncep va domesticar la guineu. I quan es va acostar l’hora d’anar-se’n:
-Ai! -va dir la guineu- … Ara ploraré
-És culpa teva -va dir el petit príncep-, jo no et volia fer cap mal, però tu has demanat que et domestiqués…
-És clar que sí- va dir la guineu.
-Però ara ploraràs!- va dir el petit príncep.
-És clar que sí- va dir la guineu.
-Així no hi surts guanyant res!
-Hi surto guanyant -va dir la guineu-, pel color del blat.”

I finalment la guineu li revela un gran secret:

“Només s’hi veu bé amb el cor. L’essencial és invisible als ulls.”

Lorena Sànchez Ramírez
Dissenyadora gràfica. Regidora de Comunicació i Noves tecnologies a l’Ajuntament de Calella

01/03/2013